HISTORIOGRAFIA DE LA BATALLA

Muret és, encara avui, un fet ple d’incògnites, que requeriria nous estudis monogràfics per tal d’aproximar la seva casuística. D’entrada val a dir que les fonts catalanes que en fan referència, el Llibre dels Feits del rei Jaume i la Crònica de Bernat Desclot, que prosifica un poema contemporani, com en el cas d’Úbeda, son poc explícites sobre la batalla, a banda de tendencioses. Particularment desagradable és la valoració que en fa Jaume I del seu pare, titllant-lo al capdavall, de borratxo i faldiller (la qual cosa no deixa de ser sarcàstica en el cas de Jaume I). Tot plegat ha propiciat tot un conjunt de pre-conceptes i prejudicis sobre Muret esbiaixats i tendenciosos, el corol·lari dels quals consisteix a argumentar que el destí de Catalunya es va truncar per una disbauxa reial. Per dir-ho d’altra manera la visió pejorativa de Pere I, donada per Jaume és la que ha distorsionat l’òptica catalana dels fets.
D’altra banda les fonts occitàniques i franceses, primàries i secundàries, han estat acceptades sense crítica ni contrast. Per tant la percepció que en tenim de Muret be condicionada per cronistes, més o menys contemporanis, matisats i re-interpretats per la historiografia francesa, que curiosament tendeix a magnificar l’enfrontament entre “espanyols” i francesos, destacant una suposada automarginació del comte de Tolosa.  Algunes de les fonts principals sobre el fet son marcadament tendencioses en favor del bàndol croat, com ara la Hystoria Albigensis del monjo Pierre des Vaux-de-Cernay. Aquesta obra es va escriure entre 1213 i 1218, i per tant és coetània dels fets. L’autor va ser un monjo del monestir cistercenc de Vaux-de-Cernay vinculat a la nissaga de Simó de Montfort, i la seva història es una apologia de la Croada. Pierre des Vaux-de-Cernay és el cronista oficial dels vencedors. Tot i que no va estar a Muret és qui fa una descripció més detallada de la batalla, que ha estat considerada, fil per randa, i sense  crítica, com fidedigna.

A la nostra manera d’entendre això s’ha de qüestionar. Cal tenir present que no és una obra amb voluntat objectiva, i és possible que el monjo re-inventés la batalla per aconseguir una descripció en sintonia amb els interessos de glorificació dels vencedors i de les fantasies i moral cavalleresques. Segons les hipòtesis que presentarem tot seguit, i segons la nostra interpretació, la batalla es va resoldre gairebé en un cop de mà que va fulminar les tropes aliades. No va ser doncs ni una gran batalla de lluïment, ni un espai d’enfrontament entre campions, ni un escenari d’actes heroics o de lluites singulars. No va haver res vistós que després es pogués mitificar.Va ser una batalla ràpida, grisa, estúpida i sòrdida. Òbviament res del que posteriorment es poguessin enorgullir els nobles vencedors. Pierre des Vaux-de-Cernay el que fa és, precisament, magnificar la batalla, dotar-la de fil argumental, i  fer-la congruent amb l’imaginari del moment. Per dir-ho d’altra manera deformar la història de la batalla fins ajustar-la a la batalla ideal que haguessin desitjat els croats. Tot plegat la seva feina va consistir, probablement, en reconvertir un audaç atac en batalla reglada, de manual, amb plomalls i colorins: amb negociacions, suports i rebutjos divins, reptes, combats singulars heroics i vistoses càrregues de cavalleria en les quals s’imposaven, finalment, els escollits de Déu contra els pèrfids heretges.
Tanmateix l’obra de de Pierre des Vaux-de-Cernay, pel que fa a Muret, continua considerant-se la font bàsica, sense tenir en compte aquestes possibles distorsions assenyalades, lògiques si el que es volia era encunyar una visió políticament correcta de l’enfrontament. D’altra banda, la versió del monjo és massa fàcil, tot quadra perfectament en el guió: la supèrbia de Pere, la humilitat de Simó, la religiositat dels croats, la negativa a negociar, els desplegaments singulars, la formalització de la batalla com a judici de déu, la mort del dolent prenent la roba d’un altre, etc.
També resulta tendenciosa la Chronique de la Croisade Albigeoise de Guillaume de Puylaurens, autor més tardà que probablement escriu el seu treball a finals del segle XIII (cap a 1273-1276). Les versions explicades en altres obres tardanes com ara la Chronica de Baudouin d’Avesnes, escrita a finals del XIII, s’han donat també per fiables malgrat a que expliciten anècdotes, sobre el rei Pere, i la seva mort, poc versemblants. Cal tenir present que aquestes obres estaven destinades, principalment, a legitimar els vencedors i en aquests sentit s’han de considerar molt críticament.
Contràriament l’obra Cansó de la Crozada, el primer volum de la qual és del trobador navarrès Guilhem de Tudela, i el segon d’un autor anònim, també contemporani dels fets, està escrita en occità i dona una visió força objectiva dels fets. El primer volum, escrit  cap al 1212-1213, es decanta obertament en favor dels croats, tot i que les matisacions son contínues; Tudela es mostra, òbviament, contrari als heretges, però  tracta exquisidament la figura del rei Pere i la noblesa occitana. El segon volum, escrit cap al 1219-1228, d’autor anònim i de notable qualitat literària, simpatitza obertament amb la causa occitanista i és molt crític amb els croats, tot i que es distancia dels heretges. La batalla de Muret està descrita gairebé a l’inici d’aquest segon volum.

L’obra, en els seus dos volums, dona una magnífica descripció del conjunt de les guerres càtares i ofereix el que, probablement, és la font més primària, més fiable i més objectiva sobre Muret.
Tanmateix la lectura de la Cansó de Crozada, i pel que fa a Muret, ens ve mediatitzada per les anotacions dels seus principals traductors i comentaristes, molt influïts per la percepció de Pierre des Vaux-de-Cernay. El 1879 es va publicar la traducció comentada de Paul Meyer; i el 1931 la de E. Martin Chabot. Les notes de Meyer resulten forçà suggestives, contràriament les de Chabot intenten ajustar, pel que fa a Muret, la Cansó amb les versions de Pierre des Vaux-de-Cernay i de Guillaume de Puylaurens. En qualsevol cas aquestes versions comentades distorsionen la interpretació directa de la font. Existeix una altra edició del 1989 comentada per Georges Duby, que no aporta dades significatives pel que fa a la batalla Muret.

Muret va generar, però, d’ençà el segle XIX diversos i interessants estudis entre els historiadors francesos, tots plantejats tenint en compte la font hegemònica de Vaux-de-Cernay. Henrí Delpech va ser el primer que va assajar una reconstrucció global de la batalla, que va ser contestat i matisat, encara a finals del XIX, per Auguste-Marcel Dieulafoy. Delpech i Dieulafoy marcarien les principals línies interpretatives que serien seguides amb matisacions per altres investigadors. De fet, Depech hipotetitzava l’atac de Montfort des de ponent de Muret, i Dieulafoy l’imaginava a llevant de Muret. També historiadors militars britànics, com Charles Oman, a finals del XIX, i Hoffman Nickerson, als anys 30 del segle XX, van explicitar interpretacions sobre Muret. De finals del segle XX, i entre d’altres, cal destacar els esforços de replantejament de la batalla efectuats per Michel Roquebert, que és qui dona un panorama de conjunt més reeixit de les guerres càtares i de Muret.

Pel que fa a la historiografia catalana ja a finals del segle XIX Antoni Bofarull ja es va ocupar d’interpretar i contextualitzar Muret. A principis del XX Joaquim Miret i Sans va publicar la seva magnífica aproximació de Pere II. A mitjans segle XX, i en endavant Ferran Soldevila, Dalmau Farreras i Jordi Ventura van efectuar també reflexions importants sobre Muret, alhora que algunes obres de divulgació com les generades per Xavier Escura/Francesc Riart van desenvolupar una interessant iconografia didàctica sobre les guerres càtares que parcialment incorporem al nostre treball. Però a banda d’aquestes aportacions, i com hem assenyalat, la historiografia catalana s’ha ocupat poc de Muret, simplement ha ignorat la batalla. Contrastant amb aquest posicionament i des de l’àmbit hispànic destaquen historiadors com Martin Alvira (2002), que ha  realitzat magnífics estudis sobre Muret, tot integrant una recopilació importantíssima de fonts amb les més diverses percepcions de la batalla: ideològiques, mentals, historiogràfiques i fins i tot  antropològiques. Tanmateix Alvira no fa plantejaments alternatius a les línies d’interpretació existents, la  seva obra és un estat de la qüestió potentíssim, però no aporta noves hipòtesis respecte al desenvolupament tàctic de la batalla.

LA CAMPANYA

La breu campanya occitana comença a  finals de l’agost del 1213 quan Pere “el Catòlic” repassava el Pirineu, probablement per Benasc, amb una tropa que deuria aproximar-se al miler de cavallers i homes d’armes muntats. La Canso de Croada indica que el rei portava, efectivament, un miler de cavallers, estem però amb el dubte de sempre quan es tracta d'exèrcits medievals. Es refereix la font al nombre total de combatents muntats? O es refereix exclusivament al nombre de cavallers?. Si la referència és exclusiva al nombre de cavallers cal pensar que la força catalano aragonesa deuria sumar, entre cavallers, sergents i escuders, dos milers de combatents. Els historiadors contemporanis, en qualsevol cas, coincideixen a estimar la força catalano-aragonesa entre els 1000 i els 2.000 combatents a cavall. Una força de cavalleria pesant sense el recolzament de peons. Segons la nostra opinió, o intuïció, el nombre total de combatents a cavall deuria aproximar-se al miler, dels quals els cavallers deurien superar, amb prou feines, el mig miler.
Cal destacar que el nombre de cavallers reclutats és similar al d’altres expedicions com ara la de Mallorca de Jaume I, que en sumava uns 800. Tanmateix la campanya de Pere “el Catòlic” era a l’estiu, era terrestre i a la vora de casa, és a dir no hi havia límits en el referent al trasllat, a diferència de Mallorca que exigia límits per causa del transport naval. Com hem vist es tracta d’un exèrcit inferior al de la campanya d’Úbeda, però això es fàcilment explicable. En aquest sentit podríem aventurar que la força implicada en l’aventura occitana era relativament escassa, i això vol dir que part de la noblesa deuria donar llargues a participar en una campanya de prestigi del comte-rei, en la qual no hi havia perspectives,  ni de saqueig, ni de botí, atès que es tractava de protegir un territori i, a més a més, el tema estava emmetzinat per la Croada. A banda l’enemic era temible; un fanàtic exèrcit croat composat per professionals de la guerra i autèntics assassins, motivats del tot per la seva feina, i que composaven, en aquells moments, la millor i més experimentada cavalleria d’Europa. Evidentment la noblesa era més fàcil de mobilitzar quan el que es pretenia era aniquilar andalusins desarmats per arrabassar-los les terres. Pere I va rebre un suport feble, al capdavall el deixaven penjat els seus propis vassalls sudpirinencs. Pere era un polític hàbil, tanmateix no era un sobirà renaixentista que pogués controlar amb eficàcia els recursos dels seus estats, i el seu interès per Occitània, lògicament no tenia perquè despertar passions entre els seus súbdits. Autors diversos interpreten, a més a més, que Pere va haver de pagar per sufragar la participació d’expedicionaris.

En qualsevol cas sembla que la massa crítica, de cavalleria pesant, que podien mobilitzar els reis d’Aragó, en cas de conflicte, s’aproximava al miler de cavallers. Si més no a les campanyes d’Úbeda, Muret i Mallorca trobem aquestes dades, miler amunt o miler avall. Probablement aquesta xifra era important tenint en compte els recursos demogràfics dels estats d’Aragó, que deurien romandre estables, com a mínim, entre els segles XI i XVI. Es tracta d‘una xifra realista si tenim en compte que a la batalla de Bouvines (1214) el rei de França, amb tot el seu poder i davant la batalla cabdal, únicament va poder reunir de 1000 a 1200 cavallers, uns 2.000 homes d’armes a cavall i sobre 10.000 infants.
Pere I va creuar el Pirineu amb allò que va poder mobilitzar i a l’altra vessant se li van afegir cavallers i aventurers catalano-aragonesos que fiblaven, per compte propi, les forces croades. Els castells de la conca de la Garona se li van rendir i va ser rebut arreu com alliberador. El 10 de setembre l’exèrcit catalano-aragonès s’afegia al tolosà que tot just arribat havia atacat Muret, les forces aliades estaven davant la ciutat a la riba esquerra de la Garona i de la Loja. Els tolosans havien aconseguit entrar a la vila i els defensors s’havien refugiat al castell. L’atac a Muret esdevenia de manual, Montfort havia desenvolupat una estratègia d’ofegament progressiu de Tolosa ocupant viles properes. Des de Muret bloquejaven també Tolosa. No és estrany que tolosans i catalano-aragonesos decidissin donar aquí el primer cop.

Als 800 combatents a cavall del Pere “el Catòlic” es deurien sumar un miler llarg de combatents a cavall occitans, i les forces d’infanteria tolosana que deurien oscil·lar entre els 5.000 i els 10.000 combatents. Les forces de cavalleria de Pere deurien sumar uns 2.000 combatents, tot i que alguns analistes les fan créixer fins a 4.000. D’aquests combatents el nucli dur era la cavalleria catalano-aragonesa, més forta i més experimentada que la fragmentària cavalleria occitana.

EL CAMP DE BATALLA

Muret, a vint quilòmetres de Tolosa, era una ciutat mitjana, amb un perímetre trapezoidal, l’eix principal no arribava als 500 metres. La ciutat estava situada a la confluència de la Garona i la Loja. El flanc sud-est quedava perfectament protegit per la Garona, riu ample, profund i navegable. L’única manera d’accedir per aquest sector era a través del pont, de fusta que, arrencant de les muralles del casc antic (no està clar que s’entregués a una portella o porta de la ciutat), menava al camí  conduïa cap a Carcassona i Fanjaus. A l’extrem de la confluència de la Loja i la Garona s’aixecava el castell, que no era de grans dimensions, però que comptava amb dues torres i una potent  torre mestra. A redós, i a ponent del castell, s’aixecava la vila vella, a l’entorn de l’església de Sant Serní i, pel que sembla, amb murs propis que la separaven de la resta de la ciutat i del castell. Un fossat que unia la Garona i la Loja, que es salvava mitjançant un pont llevadís, separava el castell del casc antic.  Just davant del castell, i molt a la vora de la confluència de la Loja amb la Garona, hi havia una de les altres portes (o potser poterna) del castell, que enllaçava directament amb el pont de Sant Serní i permetia superar la Loja.
A ponent del casc antic, i també entre la Garona i la Loja, s’estenia la vila nova, emmurallada i amb una vintena de torres, que comptava amb una amplia plaça  per  mercadejar: el Mercadal. El flanc urbà comprès entre la Loja i la Garona estava protegit per bones muralles i un fossat sec. De la vila nova sortien dues portes, una cap al nord, la porta de Tolosa (o de Sant Germier), que menava al camí de Tolosa,  i que travessava la Loja mitjançant un pontet, que sembla que comptava amb una barbacana. A tocar de la Garona s’obria una altra porta que menava al camí de la vila de Sales, distant vint-i-quatre quilòmetres i situada, també, sobre la Garona. Aquesta porta comptava amb una doble muralla de protecció, un colze de la qual menava cap a el pont de la Garona. Alhora una porta en aquesta muralla exterior menava cap a un pontet que permetia salvar el fossat sec.
Tot plegat Muret era una posició difícil d’atacar, atès que la Garona en defensava tot un flanc i la Loja, tot i tenir un cabal franquejable, no deixava d’ésser un obstacle incòmode. Tolosans i catalano-aragonesos atacaven des del nord, això vol dir que la Loja s’interposava entre l’acció dels assetjadors i els murs de la ciutat.

No sabem amb certesa on estava situat el campament occitano-català. Delpech va  especular amb la possibilitat que estigués localitzat en els pendents dels turons de Perramon a l’oest de la ciutat, a una distancia de poc més de dos quilòmetres, i parcialment protegit pel rierol de Sadruna.  Dieulafoy, Roquebert i altres també donen per bona aquesta situació.  L’historiador militar britànic Charles Oman el situa, contràriament, a poc més de cinc cents metres al nord de la ciutat i desplegat entre la carretera de Tolosa i la Garona, a tocar d’un embarcador fluvial. Tanmateix cap de les fonts ho precisa. En qualsevol cas no sembla desatinada una ubicació pròxima a la Garona per raons sanitàries, d’abastament d’aigua  i de transports fluvials. D’altra banda les maresmes pròximes a Perramon, i en ple estiu, podien ser tant o més insalubres que les prades properes a la Garona. Segons el nostre punt de vista, i en contra de les opinions majoritàries, pensem que el campament deuria estar, efectivament al nord, i no a l’oest de Muret. La recreació de la campanya a partir de jocs de simulació indica, a més a més, aquesta posició com a més avantatjosa.

LA BATALLA

El dimarts 10 de setembre els tolosans, de dret, havien iniciat el setge i la milícia tolosana va aconseguir entrar a la vila nova, i els cavallers francesos, entre 30 i 60, es van retirar al recinte de la vila vella i el castell. En aquesta situació Pere va tenir notícia que Montfort s’aproximava a Muret, i que arribaria al dia següent, l’onze de setembre.
Monfort, que estava a Fanjaus, va aplegar totes les forces que va trobar, i que deurien sumar, segons la majoria de les fonts, gairebé un miler de cavallers o de guerrers a cavall. De camí es va assabentar que Pere havia començat el setge i va accelerar la marxa. Pere, òbviament es va preocupar. Si Montfort entrava a la vila vella, a través del pont i el castell que encara no controlava, el recinte antic podia esdevenir de difícil conquesta. D’altra banda resultava suggerent la possibilitat de tenir en un puny tot l’exèrcit croat dins de Muret, i més quan esperava l’arribada de reforços.  Les tropes que, havien aplegat Nunyo Sanç, el comte de Rosselló i Guillem de Montcada estaven en marxa. Quan arribessin podien tancar el pont per la riba dreta, i en aquest cas Montfort quedava atrapat a la ratera de Muret. Tanmateix no era una opció òptima, atès que els reforços podien trigar, i Montfort sempre es podia escapolir per l’altra banda de la Garona abans de que arribessin. Pere també tenia la opció de fer entrar Montfort a Muret i temptar-lo a lliurar una batalla a camp obert, en una posició desfavorable per als croats. En qualsevol cas calia atreure l’enemic ja que forçar una batalla a camp obert, o be acabar reglant un setge podien conduir, indistintament, a la destrucció, d’un sol cop, de tot l’exèrcit croat. Per aquestes raons el rei Pere va ordenar que s’evacués la vila nova, a fi de preparar la ratera per a l’entrada de Montfort.
Segons la Cansó de Crozada els raonaments de Pere van anar de la següent manera:

“Si nosaltres ocupem ara la vila faríem una bogeria, doncs he rebut missatges anunciant que demà vindrà demà en armes. Quan hagi arribat i tancant dins (la ciutat), i quan el meu cosí Nunyo hagi arribat aquí, llavors assetjarem la vila per tots els cantons i farem presoners els francesos i tots els croats, de manera que del desastre trigaran a recuperar-se (...) Contràriament si capturem ara els que estan tancats (al castell de Muret), Simó marxarà cap a d’altres comtats, i si iniciem l’hem de perseguir  la nostra pena seria doble. Per tant valdrà més que estiguem tots d’acord en deixar entrar a la vila a tots els croats; i de seguida tindrem els daus i no els deixarem anar fins que el joc s’hagi jugat”

Anònim. Cansó de Crozada. Vol. II.  XIV-137. Adaptació i traducció de l’autor).

Just després d’abandonada la vila nova, quan els tolosans s’havien reintegrat als seus campaments va arribar el potent exèrcit de cavalleria de Montfort.
Les probabilitats del joc estaven a favor dels aliats. Sobre el paper Pere gaudia d’una certa superioritat numèrica. El gruix de l’exèrcit catalano-aragonès el composaven, com hem aventurat, uns 800 cavallers o combatents a cavall. Al seu torn hi havia una 400 cavallers del comte de Foix i uns altres 800 cavallers de Tolosa i Comenge. Tot plegat una massa de cavallers, o e combatents a cavall que podia sumar més de 2000 efectius. A banda la infanteria tolosana era nombrosa, i els historiadors l’han avaluada en uns 15.000 milicians. Tanmateix, i tenint en comte que la demografia de Tolosa en aquell moment no superava els 25.000 habitants, la xifra pot semblar excessiva, tot i recórrer a efectius de l’entorn de la ciutat. En qualsevol cas els tolosans podien haver comtat amb una milícia superior als 5.000 peons. No sabem tampoc el nombre de peons catalano-aragonesos, si es que n’hi havien. Probablement l’exèrcit de Pere que s’havia desplaçat ràpidament des de l’Aragó es composava únicament de cavallers, escuders i sergents. D’altra banda els croats comptaven amb uns 900 cavallers i uns setcents peons. Cal remarcar, però, que la cavalleria aliada era dispar, i no tenia experiència de maniobra ni de comandament conjunt. Per a molts nobles era, probablement, la primera batalla en la qual podien participar. Contràriament la cavalleria croada gaudia d’una amplia experiència de maniobra conjunta i d’experiència guerrera assolida al llarg de la croada. Finalment cal destacar que els croats aplegaven gent ferotge, sanguinària i cruel, curtida i motivada en el seu ofici. Gairebé un miler d’assassins professionals, amb suport diví, contra dos milers de trobadors; nobles de fira i guerrers que limitaven la seva experiència a espantar andalusins; amb el suport, això si, d’una milícia desigual de menestrals. Certament la correlació no estava clara. D’altra banda, i això també jugaria en contra, Pere I era un monarca del seu temps amb una ètica i moral cavalleresques.  Entenia la guerra des de l’òptica de la cavalleria i l’honor. Contràriament Simó de Montfort era un combatent fanàtic de crist i sanguinari, i havia demostrat en les seves brutals campanyes que tot valia, que la fi justificava els mitjans i que l’extermini de l’enemic era allò prioritari prescindint, si calia de les regles cavalleresques.
Pel que fa a les opcions de Montfort tampoc eren fàcils. Si optava per quedar-se a redós de la fortificació podia acabar encerclat quan arribessin els reforços catalans. Simó també tenia urgència en arranjar la situació, disposava de pocs queviures i estava internat en profunditat en un país enemic i lluny de les seves bases; si la campanya durava massa els nobles el podien abandonar argumentant que s’havia acabat el període de servei feudal. Certament podia abandonar Muret, però el temps jugava a favor de Pere que, al capdavall, podia aplegar un exèrcit més gran si se li unien noves tropes. Per tant, per a Montfort, les coses estaven clares, calia batre per separat els exèrcits aragonesos i tolosans abans de que es fessin més poderosos. D’altra banda, tot i que inferior en número, disposava d’una cavalleria d’altíssima qualitat idònia per donar una batalla a camp obert. Cal tenir present, a més a més, i com hem assenyalat, que la seva gent eren una trepa de gegants del nord sense res a perdre i caracteritzats per un fanatisme homicida. Per tant a Simó també li interessava un combat a camp obert, el més aviat possible, i en el qual pogués donar un cop de mall a Pere. El combat havia de ser ràpid abans de que la ciutat fos totalment encerclada i havia de ser en el moment just en que li fos favorable. Montfort sabia que Pere també barrejava la possibilitat d’un combat obert i que el temptaria, tanmateix havia de ser ell qui escollís el lloc i el moment oportú.
El dia 13 de setembre del 1213, al matí, els comandaments aliats es van reunir en un prat i van fer consell. Segons les cròniques el comte de Tolosa, Ramon VI d’edat més que madura, va proposar fortificar els campaments i esperar l’escomesa de Montfort; rebutjar la cavalleria francesa amb empallissades i trets de ballesta i després perseguir la cavalleria sobrevivent. Alguns cavallers aragonesos van opinar que passar d’assetjadors a assetjats no era cosa massa digna. Pere també es va mostrar contrari, aquesta opció suposava donar la iniciativa a Montfort, cosa que no semblava aconsellable. Cal suposar que Pere havia de posar pressió, portar la iniciativa, atacar la ciutat i temptar a Simó a sortir del cau per desfer-lo. La proposta tolosana era pragmàtica i reflexava una mentalitat menestral, tanmateix fallava en el sentit que Montfort no tenia cap obligació de sortir a atacar.

Pere va optar per l’atac a la ciutat, tot preparant alhora  tasques i obres  del setge, però amb tota la cavalleria a l’aguait, en posició alçada i dominant (probablement a la zona anomenada de Terrery, damunt la carretera de Tolosa), esperant que Montfort sortiria per impedir les tasques del setge o per intentar desplegar-se i lluitar a camp obert. Pere pensava que Montfort havia de sortir atès que no podia tolerar que les feines de setge avancessin massa; en aquest sentit l’atac a la ciutat i la realització d’obres d’expugnació eren un esquer per obligar-lo a sortir, i si no sortia serien obres útils quan quedés definitivament encerclat. En aquesta perspectiva, la infanteria tolosana va atacar la ciutat, i a poca distància cal suposar que estava desplegat el primer cos de la cavalleria aliada per carregar contra Montfort si aquest intentava sortir per atacar els assetjadors. Pere podria haver estat amb un segon cos, en reserva i en la posició esmentada.
A partir d’aquest moment les cròniques, i les interpretacions d’aquestes son totalment dispars. La versió més estesa es la que parteix de la crònica de Pierre des Vaux-de-Cernay, matisada per diversos historiadors o comentaristes. Segons aquesta línia d’interpretació el dia 12, pel matí, l’exèrcit croat imbuït de fervor religiós, va sortir de Muret per la porta de l’oest, la que menava al camí de Sales. Prèviament els caps religiosos de la croada haurien intentat pactar amb Pere, i aquest hauria rebutjat qualsevol via de diàleg. Segons historiadors com Dieulafoy, Eugène Martin-Chabot o Roquebert els croats van donar la volta i van passar entre les muralles i la Garona. Tal interpretació te lògica, en tant en quant que aquesta maniobra gairebé hagués pogut passar desapercebuda als aliats. Llavors el gruix de cavalleria va sortir, doblant la cantonada de la muralla del castell, al pont de Sant Serní escombrant la guarnició occitana de davant del pont si és que existia. Si això va passar es possible que estiguessin en desenfilada, des del punt de vista del gruix de la cavalleria aliada que encara no s’hauria donat compte de la maniobra. Llavors la cavalleria croada s’hauria organitzat en tres cossos de tres-cents genets cadascun. El primer comanat per Guillem de Contres i Guillem de Barres; el segon per Bouchard de Marly; i el tercer pel mateix Simó de Montfort. Mentre la infanteria tolosana estava atacant confiadament les muralles, protegida a  distància pel primer cos de cavalleria aliada, comanada pel comte de Fois, i que deuria constar d’uns 400 cavallers de Fois i uns 200 catalano- aragonesos. Més lluny, uns 1.500 metres al nord de Muret, sobre el camí de Tolosa i en el referit altell de Terrery, a l’entorn dels aiguamolls de les rieres de Pesquies, guaitava el rei Pere amb un segon cos composat per uns 600 o 700 cavallers catalans i aragonesos. Darrera i cap a ponent estaria desplegada una suposada reserva de cavalleria de Tolosa. Tanmateix autors com Roquebert opinen que la cavalleria aliada estava agrupada i a l’aguait, més al nordoest de Muret, gairebé en els pendents de Perramon.
En aquesta situació la cavalleria croada va emergir, de sobte, del nivell de la llera del riu i va avançar cap a la plana. Els dos primers cossos van girar a l’esquerra i van esmicolar la cavalleria del comte de Fois. Mentre Simó atacava al rei Pere en una suposada càrrega pel flanc dels catalans. Pere moria en els primers enfrontaments, i tot seguit es produïa la desbandada i la massacre de la infanteria occitana. La versió de Roquebert és similar però destaca la possibilitat que la cavalleria croada carregués directament contra el gruix de la cavalleria catalano aragonesa.

Aquesta interpretació presenta problemes. D’entrada no està clar perquè havien de sortir per la porta de Sales, quan podien fer-ho directament per la poterna del castell que menava al pont de Sant Serní. La porta de Sales comptava amb una doble muralla, amb una sortida abocada a la Garona, que feia que la maniobra esmentada fos absolutament invisible, i per tant sense sentit si el que es volia era que els aliats pensessin que els cavallers volien guanyar el pont per retirar-se. D’altra banda no està clar que aquest rodeig per la muralla fos possible. Existia un fossat entre el castell i la vila vella que només es podia franquejar pel pont del castell. No està clar que els cavallers haguessin pogut travessar el fossat per l’exterior del castell. D’altra banda la maniobra dels cavallers en filera índia, passant entre les muralles del castell i la Garona, o sortint, també en filera índia pel pati i la poterna del castell, s’endevina lenta. Tot i que poguessin desembocar a l’altra banda el pont de Sant Serní a un ritme d’un cavaller cada tres segons, haurien necessitat 30 minuts per tenir tota la tropa a l’altra banda del pont i uns quants minuts més organitzar els tres cossos d’atac. Tot plegat sembla inversemblant, els aliats forçosament s’haguessin donat compte i haguessin carregat en massa contra el pont de Sant Serní. Al capdavall era això, precisament el que esperaven: poder carregar contra els croats. Per tanta aquest suposat desplegament al nordest de Muret, i atacant els croats en direcció llevant-ponent, s’endevina difícil.

Altres historiadors com Delpech o Oman, consideren que efectivament els tres cossos croats de cavalleria van sortir per la porta de Sales, la de l’est, però que, en comtes de fer la complexa maniobra de demarrar per darrera de les muralles, van marxar cap a Sales simulant la fugida per aquest camí, que encara no estava controlat pels occitans. En un moment donat van girar noranta graus, van travessar la Loja i van carregar, els dos primers cossos contra l’avantguarda  (el comte de Fois) i la infanteria tolosana que protegien les tasques d’atac, i que estaven a uns cinc cents metres. Mentre Simó, deixant el combat a la seva dreta carregava directament contra el cos de cavalleria del rei Pere. Atès que Oman situa el campament immediatament a l’est de la ciutat considera que la massacre sobre el campament tolosà va ser immediata.
Aquesta opció sembla més probable. La cavalleria croada formada i organitzada a la plaça del Mercadal podia sortir directament cap a la porta de Sales, al trot i de tres en fons. Això vol dir que en cinc minuts, o menys, la totalitat de la cavalleria croada podia estar fora de Muret. Tres minuts més, com a mínim, serien els necessaris per reorganitzar els cossos, travessar la Loja i començar la càrrega. La càrrega, a un mínim de vint quilòmetres per hora, hagués trigat, com a màxim, tres minuts en xocar amb la cavalleria aliada.  Tot plegat era una maniobra, audaç i possible que, en gairebé deu minuts, podia agafar als aliats per sorpresa. Per tant sembla més versemblant pensar que, efectivament, la batalla de Muret es va lliurar a ponent de la població i l’atac croat va anar en direcció sud-nordest.
Aquestes, amb matisacions son les dues grans línies interpretatives de la batalla.  Ambdues destaquen l’actuació dels tres cossos, dels croats carregant contra els aliats preparats i en peu de guerra. Ambdues destaquen que un cop dispersada la cavalleria catalano-aragonesa els croats es van dedicar a esmicolar la infanteria tolosana que va fugir cap a la Garona. Tot plegat una batalla guanyada amb ardidesa i valentia contra un enemic nombrós i poderós.

Tanmateix aquestes interpretacions tenen problemes. Així de les cròniques no es poden inferir maniobres com les esmentades. Difícilment Montfort hagués pogut carregar de flanc contra Pere sortint pel pont de Sant Serní, i evidentment el franqueig de la Loja també planteja dubtes.
En general ens veiem inclinats a considerar, com hem assenyalat, amb més possibilitats les hipòtesis d’Oman, quan a localització dels campaments, i d’Oman i Delpech quant al sentit de l’atac de Montfort, tot i que insistim que la travessa de la Loja per la cavalleria no necessàriament deuria ser còmoda, tot i tractar-se d’un riu amb no massa cabal. Tanmateix hi ha quelcom que no queda clar, tot sembla massa fàcil, i tal vegada les coses no van passar amb la brillantor que expressen els historiadors.
Particularment pensem que el desastre va ser encara més gran, més sòrdit i més gris, per simple, i que, a posteriori, la historiografia francesa va voler convertir en batalla reglada el que en realitat va ser un atac fulminant, i per sorpresa,  contra els aliats. Una manifestació de guerra total que es va imposar, de manera realista contra les pretensions cavalleresques de lliurar una batalla campal.  Expressarem aquesta hipòtesi a partir de la crònica que fa l’autor anònim dels segon volum de la Cansó de Crozada.
Pel mati del dia 12 comença el consell de les forces aliades i després l’exèrcit aliat es va posar en marxa contra Muret, començava la batalla. Segons la Cansó les coses van anar de la següent manera.

“L’endemà, ja de dia, el bon rei d’Aragó i tots els caps fan consell, en un prat; amb el comte de Tolosa, el de Foix, el de Comenge de bon cor i lleial, i molts altres barons, Hug el senescal, els burgesos de Tolosa i tots els menestrals. El rei parla primer i ell sabia parlar bé, i va dir “escolteu el que us vull explicar. Simó està a la vila i no es pot escapar. Es per això que us vull fer saber que la batalla tindrà lloc abans del vespre, i vosaltres, estigueu preparats per conduir les vostres tropes. Sapigueu ferir i donar bons cops. Encara que ells fossin deu vegades superiors els farem batre en retirada". El comte de Tolosa pren la paraula: "senyor rei d’Aragó; si em voleu escoltar, jo us diré segons el meu criteri, que és el que cal fer. Fem aixecar cledes al voltant de les tendes, de manera que cap cavaller pugui entrar. I si els francesos ens venen a assaltar, nosaltres, amb les ballestes, els farem abaixar el cap, després els podrem perseguir, i desbaratar-los". Miquel de Luseia parla així: "no em sembla que el bon rei d’Aragó faci aquesta indignitat; això seria un gran pecat; quan nosaltres tenim l’oportunitat de combatre, deixar de fer-ho per covardia". "Senyors", va dir el comte, "no afegiré res més. Que es faci la vostra voluntat, abans de la nit veurem qui és el primer en abandonar el camp". Llavors van cridar: A les armes! i tots van anar a armar-se. Fins a les mateixes portes arriben picant, a les dues, i obliguen als francesos a tancar-se. A través de la porta es tiren llances, els de dins i els de fora es baten pel portal, es llencen dards i llances, i es donen grans cops. D’una part i de l’altra es fa brollar la sang: haguéssiu vist la porta tota roja. Els de fora, quan no van poder entrar, es van retirar de dret cap a les tendes: allí els haguéssiu vist tots preparats per sopar. Però Simó de Montort fa cridar per Muret, per totes les cases, de posar selles i encobertar els cavalls, per tal de veure si era possible agafar desprevinguts als de fora. Els dirigeix cap a la porta de Sales, i un cop afora els arenga així "senyors barons de França, jo ni tinc res a dir-vos, sinó que hem vingut aquí per arriscar la vida. Durant tota la nit no he fet més que reflexionar, i els meus ulls no han pogut ni dormir ni reposar; jo he pensat, a força d’estudiar que per aquest sender haurem de passar; per anar de dret contra les tendes i per lliurar la batalla; i si ells surten a fora disposats a atacarnos i si nosaltres no som capaços de fer-los sortir de les tendes; no ens quedarà més solució que fugir de dret cap a Autvillars". Va dir el comte Baudouin: “Doncs anem a provar-ho”; i si ells surten fora, mirarem de ferir-los car val més morir de manera honorable que viure en la mendicitat. Des de dalt el bisbe Folquet els beneeix. Guillem de la Barre els organitza; i els forma en tres cossos; totes les senyeres van al primer rengle; i marxen de dret cap a les tendes.
Tots van cap a les tendes, a través dels aiguamolls, amb les senyeres desplegades i els pendons flotant. Els escuts i els elms guarnits d’or batut, els ausbergs i les espases fan brillar els camps. Quan el bon rei d’Aragó es dona compte, es dirigeix cap a ells amb un petit nombre de companys. Entre la gent de Tolosa tot son corredisses, sense escoltar comte ni rei (frase feta indicant desordre). Ells no es donen compte de res fins que els francesos arriben, i carreguen cap al lloc on el rei havia estat reconegut. Ell crida “Jo sóc el rei!” però no comptava amb guàrdia, i va ser tant durament ferit i nafrat que la sang s’escolava fins el terra; llavors va caure mort tot estès. Els altres davant d’aquesta visió es consideren perduts. Uns per una banda, els altres per l’altra, cap es defensava; i els francesos corrent per esquarterar-los; i els combaten de tal manera que els sobrevivents es consideren miraculosament salvats. El carnatge dura fins el Rivel. I els homes de Tolosa que havien restat al camp resten esmaperduts. Dalmau de Creixell es llença a l’aigua cridant “Deu ens ajudi! Gran mal ens ha vingut; ja que el bon rei d’Aragó és vençut i mort. Mai tant gran pèrdua s’havia donat”

Anònim. Cansó de Crozada. Vol II.  XIV-139-140. (Adaptació i traducció de l’autor)

La versió anònima de la Cansó suggereix, òbviament, altres interpretacions del fet diferents a les esmentades. Segons la nostra opinió queda clara la estratègia de Pere: posar pressió i fer sortir a Montfort del cau, i no deixar-li en cap moment la iniciativa. Forçar batalla o obligar-lo a sostenir un setge, tot esperant l’arribada dels reforços catalans. En aquest sentit els aliats ataquen una o dues de les portes de la ciutat, de ben segur que la de Tolosa i potser també la de Sant Serní. Al mateix temps, la cavalleria aliada està a l’aguait, disposada a carregar tant bon punt Montfort tregui el nas per les portes esmentades. La batalla per les portes és dura i disputada, i en un moment donat els aliats es retiren a menjar. Quan va passar això? Podria ser que la retirada hagués estat al mig dia, ja que després de combatre tot el matí els aliats podrien estar esgotats. Cal tenir present, d’altra banda que el més de setembre, en aquella contrada, donés un dia molt calorós. En aquest cas tindríem la infanteria de tornada al campament menjant, bevent i recuperant força o dormitant, potser en plena calitja. Cal suposar que els cossos de la cavalleria també s’havien retirat o rellevat i que, únicament, en quedarien uns destacaments de guaita. Al capdavall els croats no havien sortit i difícilment sortirien per atacar el campament. D’altra banda per sortir haurien de fer-ho per la porta de Tolosa, trigarien en desplegar-se i òbviament serien immediatament descoberts. Tanmateix tot això també podria haver passat a mitja tarda, després d’haver combatut les muralles durant tot el dia. Podria ser que a l’entrada del capvespre els aliats s’haguessin retirat. De fet la Cansó parla de dinnar, i en francès això vol dir sopar, tanmateix no sabem a quin àpat es refereix la paraula occitana medieval, si al del migdia o al de la nit. Ens inclinem però a pensar que efectivament els aliats s’havien retirat a sopar o berenar, encara amb llum de dia. Igualment la cavalleria, després de tot el dia de guàrdia, s’hauria retirat  excepció feta d’alguns destacaments de guaita. Probablement la major part de la cavalleria aliada estava ja desmuntada i desarmada, després de tot un dia d’espera, passant calor i nervis amb les armadures posades i els cavalls armats i encobertats.
Llavors és quan Montfort, amb els cavalls descansats, els fa muntar i encobertar, els forma al Mercadal, i surt per la porta de Sales, desenfilada de la visió de l’enemic. I probablement fa anar la seva cavalleria fins a un gual segur per travessar la Loja. Llavors els croats es despleguen i encara no descoberts inicien la càrrega, per cobrir els mil metres escassos que els separen de les tendes del campament, que probablement encara no estava del tot fortificat, i esdevenia, per tant, una peça codiciada. Els tres escalons surten del barranc de la Loja en formació, al galop i amb el sol al darrera enlluernant als contraris. La sorpresa és total. Els escamots de guaita tenen poc temps per reaccionar. En menys de tres minuts la massa croada pot assaltar el campament. El rei que, de manera responsable, encara no havia abandonat el camp, reacciona com pot. Intenta avisar als tolosans en ple sopar, re-agrupa cavallers per tal de fer front l’allau, s’identifica com a rei qui sap si per cridar l’atenció dels tolosans o per intentar frenar als croats, sempre disposats a captures susceptibles de rescat.

En qualsevol cas, i fos quin fos el desenvolupament de la batalla, Pere va actuar amb sagacitat i dignitat, i va reaccionar de la millor manera que va poder, el seu pla era bo, però Montfort l’havia superat en astúcia i havia marcat les regles del joc. Pere va intuir que anaven mal dades i va posar-se en primera fila de la seva exigua força de guaita, per tal de  donar moral a la seva gent i intentar conjurar el desastre que s’aproximava. Tot seguit  va passar allò pitjor, les tres càrregues de la pesant cavalleria croada van esmicolar la més feble cavalleria catalano-aragonesa que es mantenia sobre el camp de batalla. A banda els croats van actuar com un rodet mentre que els catalano-aragonesos i occitans  actuaven fragmentàriament i a la defensiva, ni tan sols van tenir oportunitat de carregar. Les càrregues croades es van succeir com cops de mall. El rei va morir, heroicament i al davant de la seva gent, a la primera envestida. La seva mainada directa de cavallers aragonesos també va quedar sobre el camp. La desbandada va ser general, molts cavallers van fugir, i el rei Jaume I va recriminar a nobles catalans com van abandonar al rei. Aniquilada i dispersada la cavalleria aliada els cavallers croats van dedicar-se llavors a exterminar la infanteria tolosana, part de la qual va acabar ofegada a la Garona.
Quant el pillatge es va generalitzar sobre les despulles dels vençuts el cos del rei Pere va quedar nu i ensangonat, com el d’altres cavallers, abandonat al camp de batalla. Uns frares del Temple van recollir el cos i el van portar a Tolosa. El 1217 les seves despulles van ser traslladades a Sixena. Llavors ningú ho sabia, però, aquella terrible batalla va canviar la història d’Europa. Després de Muret la Corona d’Aragó ja no va poder re-emprendre, amb prou força, la seva influència a Occitània, d’altra banda el Llenguadoc, el cor d’Occitània, minoritzat per les guerres càtares tampoc aconseguiria un desplegament com a nació. Al capdavall el poder de França quedava expedit a partir de Muret. Tanmateix, i pel que fa a les guerres càtares, la batalla no esdevingué decisiva, els combats continuarien durant dues dècades amb episodis tan singulars com el terrible setge del castell de Montsegur. Nombrosos cavallers i aventurers catalans i aragonesos continuarien l’aventura occitana, però després de Muret el Comtat de Barcelona quedava ja fora de joc.
Les cròniques medievals catalanes tracten la batalla de manera dispar. De fet les úniques que s’esplaien mínimament son el Llibre dels Feits, de Jaume I; i la Crònica de Bernat Desclot. Desclot, recollint un poema contemporani dels fets, en fa una descripció divertida, amatent a salvar el prestigi de la Corona d’Aragó. Explica que els croats tancats a Muret van voler fugir, i el rei va sortir en persecució i, com que corria més que ningú, es va distanciar de la seva mainada, i llavors dels croats, en veure’l sol es van regirar i el van matar. Aquesta versió, però, no és incongruent amb la de la Cansó de Crozada. Podria ser que efectivament els escamots del rei en veure sortir els croats per la porta de Salas, buscant un bon gual, interpretessin que es tractava d’una retirada i que sortissin a perseguir els retrassats. En girar la massa croada es quan deurien quedar trinxats i vençuts, i el rei el primer.
La valoració del Llibre dels Feits és d’altra banda, i com hem assenyalat, molt negativa i crítica envers la figura de Pere. De fet és a partir del Llibre dels Feits que es va endegar una criminalització de la figura de Pere “el Catòlic”; arreu se l’ha qualificat d’arrauxat i faldiller; posant fins i tot l’èmfasi en que abans del combat determinant havia estat de gresca amb dames i que havia perdut la força en aquests afers. També se li atribueix una actitud abrandada en tant en quant es va col·locar imprudentment en els primers regles del combat.
El Llibre dels Feits, insisteix en el fet de que els seus nobles, principalment els catalans el van abandonar en ple combat, llevat d’alguns cavallers aragonesos que van triar la mort al costat del rei. La historiografia catalana basant-se en Jaume I sovint ha insistit en els mateixos tòpics, presentant a Pere I com un personatge xulesc, un bocamoll amb incontinències genitals.  Aquests defectes es complementen amb la perfídia de Montfort, a qui se li atribueix la preparació d’escamots especials per liquidar el monarca aragonès. Hom li retreu a Pere que fos derrotat per forces inferiors per follia i imprudència. Així Pere es presenta com el responsable darrer de la no culminació d’un estat occitano-català, i per extensió un dels culpables de la davallada de Catalunya.

Tanmateix res d’això sembla cert des d’un punt de vista político-militar. Pere se’ns presenta com un sobirà lleial, caute i prudent. Pere esgota totes les vies diplomàtiques abans de la confrontació, i juga amb lògica les seves cartes davant de Muret. Va tenir la desgràcia d'haver d’enfrontar-se a la cavalleria més potent i forta d’Europa. Es més, a diferència de molts dirigents del seu temps, inclòs Jaume I, va tenir la decència i la dignitat de posar-se al davant de les tropes en un moment extraordinàriament difícil. Tot plegat va ser un sobirà lleial a la seva gent, que va ser conseqüent, amb els ideals de la cavalleria, amb ell mateix i amb allò que representava. A banda en Pere no va ser ni mes ni menys faldiller que altres monarques del seu temps, i cal recordar que els matrimonis del moment es feien i es desfeien per interès.
Costa, d’altra banda, entendre el perquè de l’animadversió de la historiografia contra  Pere I. Ho podem re-interpretar des de la perspectiva romàntica que considera Jaume I com a pare de la pàtria. Amb Jaume I, que podria ésser fill de Maria de Montpeller i qualsevol majordom o cavaller, el Casal de Barcelona pateix una autèntica re-fundació. De fet Jaume creixerà, sense pare i sense mare, en un nou marc polític; ell és un nou pare de la pàtria, de fet és el pare de la pàtria. A banda Jaume, tutoritzat per Monfort des dels tres anys, va créixer mediatitzat pel botxí del seu pare, i després, per acabar-ho d’adobar, el van educar els templers; i tots plegats li deurien donar una imatge negativa del seu pare que va morir en pecat i defensant heretges. En aquesta línia podem entendre el rebuig o la consideració negativa d’allò que havia succeït abans d’en Jaume per reafermar, precisament la seva figura. D’altra banda es obvi que ni Jaume I, ni la major part dels seus descendents, van lluitar gairebé mai en els primers rengles d’una batalla;  i cal entendre també, en aquest sentit, la tergiversació de convertir la coherència en arrauxament i follia. Tot plegat una història desgraciada que exigeix reparacions i nous re-enfocaments per tal de rehabilitar la percepció d’un monarca lúcid i conseqüent.

CONCLUSIÓ

Després de Muret les guerres càtares van continuar. El 1215 Montfort és reconegut al Concili de Laterà com a campió de Jesucrist, i esdevé el nou amo del Llenguadoc i de Tolosa. Tanmateix l’hostilitat dels tolosans fa que difícilment pugui exercir el seu poder més enllà del palau comtal. El 1216 Ramon VI, i el seu fill Ramon VII, re-agrupen forces a la Provença i ocupen Belcaire. Montfort reacciona i ataca la plaça, però no la pot rendir. La rebel·lió contra Montfort esclata arreu d’Occitània, i també a Tolosa. L’estiu del 1217 Ramon VII continua la lluita contra Montfort des de la Provença. Al seu torn, Ramon VI aplega cavallers i tropes catalanes del Pallars i aconsegueix alliberar Tolosa. El 1218 Montfort torna a plantar-se davant Tolosa amb un poderós exèrcit de setge; també acudeix a Tolosa Ramon VII “el Jove”. Poderoses màquines de guerra mantenen un duel per comte d’assetjats i assetjadors. Casualment una pesant pedra de trabuc encerta de ple en el cap de Simó de Montfort, la seva mort desmoralitza les seves tropes que es retiren a Carcassona. Tot seguit els bisbes catòlics demanen al rei de França que el príncep Lluís continuï la croada. El 1219 les tropes franceses comencen a massacrar poblacions occitanes i intenten, sense sort, assetjar novament Tolosa. Ramon VII aconsegueix fer recular els croats, continuadament, durant el 1223. El 1224 Ramon Trencavell de Carcassona, fill del vescomte assassinat pels croats, recupera Carcassona.

Tot torna a començar, però ara Catalunya i Aragó en son solament espectadors, i Roma no està disposada a cedir. Aventurers i nobles catalans participen en les lluites, però en cap moment s’implica la Corona d’Aragó. El 1226 el Papa excomunica a Ramon VII, i autoritza al Rei de França a que s’empari de tots els territoris meridionals mitjançant una croada. Lluís VIII, ja rei, ho torna a intentar i mobilitza un nou i gran exèrcit: Avinyó, Besiers, Carcassona cauen a mans franceses. Tanmateix la mort del rei i la infantesa de l’hereu donen una nova bocanada d'aire als occitans.
Ramon de Tolosa aprofita el moment per buscar la pau i jura obediència a l’Església catòlica, i vassallatge a la corona de França. Com a penyora es força un casament entre la seva filla, Joana de Tolosa, i el germà petit de Lluís IX, intentant així vincular el futur a França. Amb Ramon VII neutralitzat la repressió contra el catarisme i els poders autònoms occitans es multipliquen. A partir del 1233 la Inquisició es fa càrrec de la persecució dels càtars. Milers de persones son reprimides, executades o cremades. Solament alguns castells i enclavaments pregons resisteixen a Occitània, son els darrers baluards dels càtars i dels faidits, cavallers desposseïts o rebels.  El 1242 Ramon VII torna a sublevar-se, amb el suport dels anglesos i de cavallers catalans, les victòries catalanes es succeeixen. Tanmateix Enric III d’Anglaterra es derrotat a Taillebourg per Lluís IX de França, i el Papa amenaça a Jaume I, que renuncia a implicar-se a fons en la qüestió occitana. El gener del 1243 Ramon VII torna a sotmetres a la corona francesa. El 1243 els francesos assetgen i conquereixen Montsegur, un baluard de resistència càtara que es defensarà bravament amb participació de combatents catalans. Finalment, però, Montsegur es conquerit el març de 1244, els defensors son assassinats en una gegantina foguera. El 1249 mor Ramon VII de Tolosa, sense que la política matrimonial alternativa, promocionada per Jaume I, tingués resultats. És la fi, definitiva, de la independència occitana. Tolosa passa a la seva filla, i a Lluís de Poitiers, però en morir la parella sense descendència tot passarà a mans del rei de França.